Ficción y realidad

El ambiguo límite entre
ficción y realidad

_______________________

Gabriel Cocimano


Así como los medios masivos de comunicación se han convertido en los grandes productores del borramiento de límites entre lo público y lo privado, también han contribuido a difuminar las fronteras entre realidad y ficción, oposición binaria que, aunque esquemática —ya que la realidad está inevitablemente penetrada por lo simbólico— sirve como modelo de interpretación. Los medios ya no son sólo el vehículo a través del cual circula la «realidad»: constituyen, además, el espacio, el escenario y el producto de una referencialidad que les pertenece. Fuentes de una realidad paralela a la extramediática (el mundo real), crean y recrean mundos «virtuales».
Es tan potente la penetración de esa «realidad virtual» en el mundo co-rriente, que ha lo-grado modificar los hábitos y consumos de una sociedad cada vez más vin-culada mediática-mente. No sólo es productora de in-formación, de tendencias y de hábitos de consumo: también se instala en nosotros, y reemplaza a las «imágenes» del mundo corriente. «La ciudad real toma como modelo la ficción —sostuvo el antropólogo Marc Augé—. Basta con contemplar los parques temáticos o de entretenimiento: se trata de una trascripción de nuestra relación con las imágenes».
Todos los órdenes de la sociedad posmoderna están atravesados por signos híbridos e indefinidos. Las viejas dualidades de la modernidad se han desvanecido. Asistimos a un proceso de confusión y de contagio: al abolirse las distancias —entre bien y mal, verdad y falsedad, objeto y sujeto, belleza y fealdad— quedan extinguidos los puntos de referencia y, por ende, cunde una indeterminación. De este modo, como en la fusión y proliferación de los sexos —en donde la dicotomía masculino/femenino se ha difuminado— también entre ficción y realidad opera idéntico mecanismo. En este «eclecticismo» posmoderno, la «fusión» suele acabar en «confusión».
En efecto, el triunfo de las tecnologías de la «imagen» ha marcado una completa ruptura respecto del tiempo precedente. El cine y la TV estimulan a universalizar consumos, ideologías y estéticas, y a magnificar conflictos, alimentando a la población de violencia. No es casual que la prolífica ficciónhollywoodense haya contribuido a pergeñar una sociedadestandarizada como la norteamericana, donde todos consumen las mismas cosas, y en la que el 70% de la población porta armas.
Si la ficción se nutre de la realidad, ésta a su vez se retroalimenta de aquella: así como el lenguaje cotidiano, resignificado por los medios, se virtualiza para volver a reciclarse en el mundo corriente, así también ocurre con la estética de la «violencia». El cine, por ejemplo, suele ficcionalizar acontecimientos del mundo corriente (sucesos políticos, policiales, catástrofes, accidentes), en tanto éste absorbe y recicla la violencia mediatizada, en sus contenidos y formas.
La violencia en el «mundo real» ha adquirido ciertos tics y estereotipos propios de la ficción: infinidad de asesinos y violadores seriales emplean procedimientos criminales basados en filmes, novelas u otros productos de la industria cultural. Las imágenes de los atentados del 11-S parecen extraídas de un archivo de la mejor ficción. Por algún motivo, el Pentágono hubo de convocar, tras la caída de las Torres Gemelas, a guionistascinematográficos de Holly-wood como asesores en la lucha contra el terrorismo, tras reconocer que sin-tonizaban mejor con las estrategias que proponía la escalada mundial de vio-lencia.
Jean Baudrillard enfatizó, tomando el ejem-plo de Disneyworld, la pérdida de referentes reales de la sociedad actual en favor de una realidad virtual omnipresente y, por ende, la creación de «un inmenso reality-show en el que la realidad misma se ofrece como espectáculo». Si esta «realidad virtual» suscita una fascinación universal es porque la realidad misma se ha transformado ya en una performance universal. De ahí la «confusión» cada vez más sostenida entre mundo real y virtual.
En el caso del controvertido best-seller de Dan Brown, El Código Da Vinci, sobre la historia secreta de Jesús —y que Ron Howard se encargó de llevar a la pantalla grande— el borramiento de los límites entre ficción y realidad opera sobre una temática sensible, la cuestión religiosa, y por eso ha sido necesario aclarar hasta el hartazgo su condición ficcional. Si una historia que combina intrigas, esoterismo y religión logró obsesionar a millones de personas, habrá que coincidir con Peter Conrad que «cuando la ficción es tan popular, nos dice mentiras que queremos creer desesperadamente». Pieza paradigmática de la posmodernidad, la obra sostiene que el cristianismo se basa en una mentira misógina y que Jesús, devenido feminista, quería proclamar a Magdalena como cabeza de su iglesia. Lo cierto es que El Código Da Vinci ya ha generado todo un circuito de consumo: entre otras múltiples ofertas, existen juegos de mesa y DVD’s explicativos con tours a los sitios donde transcurren los hechos. La realidad nutriéndose —marketing incluido— de la ficción.
Cuando surgieron las tecnologías de la imagen, los públicos debieron adaptarse a la convención propuesta por los emisores. De alguna manera, esas nuevas tecnologías produjeron, a mediados del siglo XX, un profundo y traumático reacomodamiento del orden cultural anterior, y esos públicos debieron incorporar despaciosamente los códigos convencionales y el «contrato» propuesto por los medios visivos. Comenzaba a borronearse el límite entre realidad y ficción. Irónicamente, asistimos hoy a un reacomodamiento similar: si el mundo virtual reemplaza subrepticiamente a un mundo corriente que ha tomado el modelo de aquel, la clásica noción de realidad yace definitivamente bajo el sustrato mediático.
¿Es preciso hoy plantearse qué es realidad y qué es ficción? Acaso sea cada vez más improbable contar con un punto de vista, un referente uniforme: el borramiento de este límite será inútil porque, más allá de la contribución de los medios masivos para generarlo, esta ambigüedad aparece como un producto de la indiferencia y la incertidumbre, paradójicamente como un modo de alimentar la obsesión negativa de la realidad.

Matrix

Temática de matrix

La película destaca por mostrar el concepto clásico de la filosofía sobre si el mundo que nos rodea es real o ficticio. (Teoría de los dos mundos de Platón).
Ilustra el problema mostrado por la ciencia ficción, principalmente de la obra Neuromante (Neuromancer) de William Gibson (muchas similitudes) y en literatura sobre robots (las obras de Isaac Asimov, por ejemplo, se oponen a esta posibilidad), como en películas comoTerminator y Yo, Robot (que se centran en ella), sobre la posibilidad de que las máquinas y la inteligencia artificial creadas por el hombre se rebelaran contra él.
El argumento de The Matrix es muy similar al descrito en las Memorias de Ijon Tichy del escritor polaco Stanislaw Lem. En el capítulo 1 se describe al profesor Corcorán, que había creado universos mecánicos con seres virtuales, pero plena conciencia de su existencia. Al igual que en Matrix, en estos universos mecánicos existían espíritus, adivinadores y los deja-vu ocurrían por pequeñas anomalías (aire, una hormiga) en sus elementos mecánicos.
Las diferentes interpretaciones de The Matrix proceden de la filosofía de George Berkeley, incluyendo la conversación entre Smith y Cifra(Cypher) en la primera película de la trilogía.
La idea de un mundo irreal al que se lo percibe como real es una alegoría acerca la alienación denunciada por ciertos postulados filosóficos, donde la idea de la Matrix sirve como parábola para ilustrar el concepto de una falsa realidad opresiva y alienadora, descrita de diferentes formas por diferentes filósofos, como los Maestros de la sospecha Karl Marx y Friedrich Nietzsche, y tambien por las filosofías orientales como el Buddhismo y el Taoísmo, las cuales representan la idea de una sa realidad enajenadora bajo el nombre de Ilusión.

tema 6

Coneixement i veritat

1.Què és conèixer?

SUBJECTE I OBJECTE
-Coneixem allò de què som conscients.
-En tot acte concient hi ha: -Un subjecte que coneix
-Un objecte del qual és conscient el subjecte
-La consciència no por estar buida
-La intensionalitat és la relació entre la consciència del subjecte i lobjecte, que està present en la
consciència.

OBJECTES IDEALS, OBJECTES REALS I VALORS
Hi ha tres classes de continguts conscients:
-Objectes ideals que són producte del nostre pensament
-Objectes que representen coses reals
-Valors: qualitats dels objectes (ideals o reals)

EL CONEIXEMENT
Conèixer és ser conscient d'una cosa.
Hi ha diversos graus de coneixement: Plató distingia entre el coneixement basat en l'opinió i informació dels sentits i del coneixement científic.

2.Les dues fonts de coneixement: experiència i raó

LES FONTS DEL CONEIXEMENT
Intuició: Experiència que se'ns presenta directament.
Raó o pensament: Per mitjà del pensament aprofitem la informació que obtenim de l'experiència.

EXISTEIXEN ELS CONEIXEMENTS INNATS?
Tot i que al principi es creis que naixem sense cap coneixement, s'ha vist que neixem programats per fer i aprendre moltes coses.

L'EXPERIÈNCIA I EL CONCEPTE
Conceptes: Idees o representacions que tenim de la realitat
Quan agruèm els objectes, formem categories, que són conceptes que serveixen per cassificar i organitzar la realitat.

LES TRES PROPIETATS DE L'EXPERIÈNCIA
L'experiència sensible ens diu sobre la realitat que alguna cosa és d'una determinada manera, que existeix i que allò que experimentem es evident.

3.La veritat i l'entorn

L'EXPERIÈNCIA DE L'ERROR I LES EVIDÈNCIES
-Quan experimentem l'error ens veiem obligats a enunciar el segon principi del coneixement
-Les evidències apodictiques pretenen ser tant fermes que no poden ser negades per unes altres més fortes

L'EVIDÈNCIA
L'evidència es deriva de la força amb què se'ns imposen les coses que pensem o experimentem.
El primer principi del coneixement diu: No podem deixar de donar el nostre assentiment a allò que es presenta com a elidit en la nostra consciència

ELS CRITERIS DE VERITAT
Es regeixen per quatre principis comuns: corroboració, coherència, aplicació pràctica i universalitat.

4.Què és la veritat?

TEORIES DE LA VERITAT

Les dues principals teories de la veritat son:

-Veritat és adequació entre pensament i realitat

-Veritat és l'evidència suficientment certificada.

5.La recerca de la veritat: el raonament

EL FILÒSOF I L'ARTISTA

L'artista busca l'originalitat, el que es personal, mentre que el filòsof o científic busqyen formes dcompartides de conèixer i valorar la realitat.

EL RAONAMENT

Raonar és pensar seguint les lleis de la llògica. Usar racionalment la intel·ligència suposa, a més, realitzar u projecte d'assolir veritats universals.

6.L'ús racional de la intel·ligència

L'ÚS RACIONAL DE LA INTEL·LIGÈNCIA COM A OBLIGACIÓ ÈTICA

La confiança en l'ús racional de la intel·ligència, en la capacitat de trobar veritats teòriques i pràctiques compartides, pot permetre la convivència humana. És per això que usar racionalment la intel·ligència és una obligació ètica.

POSSIBILITAT D'UNA FILOSOFIA JUVENIL

Cal una filosofia pensada per a adolescents que volen aclarir el seu món privat i el món social, ja que aquesta matèria és un instrumet de creació individual i social

RESUM TEMA 5

TEMA 5

CONCEPCIONS FILOSÒFIQUES

DE L'ÉSSER HUMÀ

1.Com definir l'ésser humà?

UNA DEFINICIÓ DE L'ÉSSER HUMÀ

L'ésser humà es caracteritza per estar dotat d'una intel·ligència simbòlica i social que processa informació que li permet: 1. Comunicar-se

2. Dirigir el propi comportament

3. Crear manifestacions culturals

UNA DISTINCIÓ PRÈVIA:

·"Filosofia autobiogràfica": Es refereix als esforços individuals per respondre les qüestions

fonamentals de la vida des de la seva situació històrica i personal.

·"Filosofia sistemàtica": Es refereix a aquelles afirmacions o teories que estan fonamentades amb

la fermesa suficient per poder afirmar que superen l'interès biogràfic

i tenen validesa universal.

TEORIES AUTOBIOGRÀFIQUES SOBRE L'ÉSSER HUMÀ:

-Teories RELIGIOSES: Basades en creences. Defensen l'especial dignitat de l'ésser humà.

-Teories FILOSÒFIQUES: S'han de justificar racionalment. Identifiquen la naturalesa humana

amb els seus aspectes principals: Ésser racional, ésser social,

ésser lliure i ésser metafísic.

2.Un ésser racional i un ésser social

L'ÉSSER HUMÀ ÉS UN ÉSSER RACIONAL

La raó ha destacat com una nota denominant en la naturalesa humana, des de la filosofia grega fins la il·lustració.

En el s.XIX i XX, l'irracionalisme va proposar unes altres facultats prioritàries.

L'anomenada "filosofia de sospita" va posr en dubte aquest caràcter racional dels humans.

ELS FILÒSOFS DE LA SOSPITA

-S.Freud: Va assenyalar la part irracional i inconscient de la personalitat.

-K.Marx: Va insistir en les relacions materials i laborals com a fonament

-F.Nietzshce: Va defensar un vitalisme irracionalista basat en la voluntat del poder.

L'ÉSSER HUMÀ ÉS UN ÉSSER SOCIAL

L'ésser humà és un ''animal social''. Aquesta sociabilitat es basa en el llenguatge i el pensament.

Per a alguns autors, els drets depenen de la societat. L'ésser humà només seria lectura.

3.És un ésser lliure i un ésser metafísic

L'ÉSSER HUMÀ ÉS UN ÉSSER LLIURE I PER TANT MORAL

Hi ha dues maneres d'entendre la llibertat:

-LLIBERTAT FÍSICA O DE FER (Absència de coacció interna)

-LLIBERTAT INTERNA, DE VOLER O LLIURE ARBITRI (Absència de coacció interna)

EXISTÈNCIA I LÍMITS DE LA LLIBERTAT

-DETERMINISME: Nega l'existència de la llibertat pel pès de la biologia, educació o societat.

-INDETERMINISME: Afirma la llibertt.

LA PERSPECTIVA EXISTÈNCIA

Segons Sastre, no som lliures de deixar de ser lliures.

LA LLIBERTAT CONDICIONADA

És una postura intermèdia: hi ha causes ue condicionen, però no són superables.

L'ÉSSER HUMÀ ÉS UN ÉSSER METAFÍSIC

La pregunta pel sentit de la vida és metafísica i ha rebut diverses respostes:

-La vida té un sentit immanent

-La vida té un sentit transcendent

-No es possible trobar sentit a la vida.

4. La naturalesa humana des d'una filosofia sistemàtica

QUÈ ENTENEM PER NATURALESA HUMANA?

Natural s'oposa a artificial i cultural. És important definir-la, perquè determina els nostres valors.

EXISTEIX UNA NATURALESA HUMANA?

Hi ha una identitat bàsica entre els éssers humans. Hi ha universals culturals i una igualtat essencial entre els humans.

ES POT DEFINIR FILOSÒFICAMENT LA NATURALESA HUMANA?

Hi ha alguns trets essencials:

-Es defineix per la seva intel·ligència

-És social

-Pot assolir nivells elevats d'autonom i busca el sentit.

5-Drets, deures i dignitat humana

ÉS LA NATURALESA HUMANA UNA FONT DE DRETS I DEURES?

-La moral natural o el dret natural pretenen elaborar normes basades en la naturalesa.

-Alguns autors, com ara Hume, critiquen aquesta postura, ja que de ''ser'' no es pot passar a

''haver de ser''

-Uns altres filòsofs creuen ue la moral natural és la manera d'evitar el relativisme. A més,

la moral natural serveix com a defensa contra l'arbitrarietat del poder.

NATURALESA I LLEI MORAL: UN PROBLEMA

-La naturalesa com a font normativa es basa únicamente en la idea de Déu.

-Una altra sortida possible es basa en la raó, coma essècia de l'ésser humà.

ÉS L'ÉSSER HUMÀ DIGNE PER NATURALESA?

-L'ésser humà aspira a afirmar-se com a ésser dotat de dignitat

-La dignitat és natural en el seu origen (intel·ligència), però cultural en la seva creació (com a projecte de la intel·ligència)

Esquema-Tema 5

CONCEPCIONS FILOSÒFIQUES DE L’ÉSSER HUMÀ

a) Què és el que fa de l’ésser humà un animal diferent?

El que ens fa diferents dels animals es que l’ésser humà esta dotat d’un genoma propi de l’espècie del qual emergeix una intel·ligència simbòlica i social, i que l’ésser humà té consciencia.

b) Pensa en situacions en las que tinguem comportaments animals.

Per exemple quan fem servir la violència i la força en comptes de la paraula i també quant ens abalancem sobre el menjar que hi ha damunt la taula...

c) Pensa en comportaments animals que els fan semblar humans.

Quant un gos obeeix al seu amo, o quant una lleona alimenta i protegeix als seus cadells.

d) Que volem dir quan afirmem que som animals racionals?

Que utilitzen la raó i que ha destacat com una nota dominant en la naturalesa humana des de la filosofia grega cap a la il·lustració.

e) Si la dignitat ens fa humans, com definiries la dignitat humana?

La dignitat d’una persona es basa en el reconeixement de la persona de ser mereçedor de respecte, és a dir que tots mereixem respecte sense importar com siguem. Al reconèixer i tolerar les diferències de cada persona, perquè aquesta se senti digna i lliure, s'afirma la virtut i la pròpia dignitat de l'individu, fonamentat en el respecte a qualsevol un altre ser. La dignitat és el resultat del bon equilibri emocional. Al seu torn, una persona digna pot sentir-se orgullosa de les conseqüències dels seus actes i de qui s'han vist afectats per ells. Un excés de dignitat pot fomentar l'orgull propi, podent crear la sensació a l'individu de tenir drets inexistents. La dignitat reforça la personalitat, fomenta la sensació de plenitud i satisfacció.

f) Pensa situacions exemplars que mostrin de la vida digna i la vida indigna.

Vida digna: una persona normal, es digna.

I una vida indigna seria per exemple la dels immigrant, ja que no es fan respecta per la societat.

g) Llegeix els dos textos que segueixen i extreu les idees principals. Relaciona’ls amb la definició de l’ésser humà.

Text 1: Parla sobre la consciencia, vist de moltes maneres diferents, sense consciencia no saps guiar-te per on vas, la consciencia ets tu. Amb relació de l’ésser humà es que l’ésser humà té consciencia, raona, que es això el que ens diferencia especialment dels altres animals.